TEXT L'ALBUFERA 1994 (eng-cat)

IMAGES WITHIN IMAGES
Alexandre Ballester

As an artist pilgrimage, James Lambourne, an English-Majorcan, has often walked through the Albufera and has observed the blended reflections of light between the earth’s condemnation and the mud’s glory.

James Lambourne has undestood, perfectly well, that the Albufera is not a soft, idyllic, landscape. He knows that, truly, it is a panorama in a constant process of growth and struggle, made of fragile lifes and certain deaths.
James, through his perceptive sensitivity, knows that, in the Albufera, even the air loaded with obscene smells, scratches through the brambles, entwines with the canes and drowns in the ditches. Meanwhile, in the humid shadow, a biological cry ritualizes victories and defeats with an evolutive precision.

The Albufera, a defined frontier between land and sea, is a plain stuffed with energy and putrefaction, with ancestral weapings and legendary mysteries, and the authentic microscopical features and ingravid mythologies that James Lambourne finds amongst the canes, makes an orational and iconographical convocation, for a new Epiphany of the unknown, polymorphic and fascinating Albufera.
Thus, images within images, James Lambourne, discoverer of interiorities and interiorizer of discoveries in his plastic work, which, offering a flat appearance, acquires an almost tactile relief sensation or a swallowing labyrinthian depth.

The perceptive result of James Lambourne’s painting, is not product of pure virtuosity, it is the result of a personal constructive logic that, in direct view, includes internal, inverse, hermethic visions, because, James Lambourne, has the old engraver’s patient pulse that, with a glimpse, concerns the detail and the totality. For this reason, James builds the image from the inside, by the addition of several images. Vegetal reading against the light, amongst the opacity of zones and the transparency of spaces. James Lambourne is very close to the histology of soul.

It is the work of a discoverer of interiorities that, through painting, becomes interiorizer of discoveries.


LES IMATGES DINS LES IMATGES
Alexandre Ballester

Com a pelegrinatge d’artista, James Lambourne, un anglès-mallorquí, ha caminat, sovint, per s’Albufera i ha arribat a conèixer els reflexos liquats de la llum entre la condemnació de la terra i la glòria del fang. Coneix el tèrbol teixit de fulles i arrels i el secret bombolleig de minúscules organismes i, coneix, de prop, els amagatalls i les emergències dels colors vegetals.

James Lambourne ha entès, perfectament, que s’Albufera no és un paisatge suau, idil·lic. Sap que, en veritat, és un panorama en continuat procés de creixements i de lluites, fet de vides fràgils i morts certes.
James, per sensibilitat perceptiva, sap que, a s’Albufera, fins i tot l’aire carregat d’olors obscenes, s’escarrinxa pels batzers, s’enreda als canyars i s’ofega a les síquies. Mentre, a l’ombra humida, un clam biològic, inaudible, ritualitza victòries i derrotes amb presició evolutiva.

S’Albufera, definida frontera de la indefinició entre terra i mar, és planura farcida d’energia i putrefacció, de plors ancestrals i misteris llegendaris. I, de les autèntiques fisonomies microscòpiques i de les ingràvides mitologies que James Lambourne troba entre les canyes, en fa convocatòria oracional, iconogràfica, per a una nova epifania de s’Albufera incògnita, poliforma i fascinant.

Així, Imatges dins les imatges, James Lambourne, descobridor d’interioritats i interioritzador de descobriments, en la seva obra plàstica, tot oferint una aparença plana, assoleix una sensació de relleu quasi tàctil o una profunditat de laberint engolidor. I no obté els efectes de fondària o de regruix utilitzant la dura sintaxi del clarobscur, ell, James, aconsegueix la suggestió en conjugar els valors amples d’unes tonalitats càlides amb l’estretor esmolada de solcs dinàmics. D’aquesta manera estableix les superfícies càlides com el cant ple, l’argument continuat i anivellat de la imatge i, els dinamismes lineals marquen el ritme just, la cadència de les imatges dins les imatges.

I, al ritme vertical dels canyars, hi ha parts de s’Albufera que es despullen, en privada ceremònia, per a mostrar punts, formes, esferes i espirals, perfils menuts adherits a les paral·leles de les canyes. Són com a tatuatges d’amors marcits i de convivències erràtiques. James Lambourne, subtil observador, enregistra les estratègies morfològiques del moment variable, dels canvis de la claror, dels canvis del clima. Les canyes neixen a la terra-aigua i ascendeixen vers el sol-núvol, i vibren i xiulen, xisclen i gemeguen.

Ha après, James, el llenguatge vincladís de les canyes, per això pinta una planimetria d’eixos màgics i ròdols sibil·lins sobre una trama, de regressions òptiques, sorgida de la memòria genètica i de la voluntat imaginativa.

Tot eliminat càrregues que podrien esdevenir desorientatives, James, treballa per seqüències acumulatives. Sobre el paper, supor integrat al desenvolupament creatiu, traça, dibuixa, pinta i lliga els distints sectors, minuciosament elaborats, sota l’imperi d’una densitat daurada com una pell, solar, pastosa i calenta però que, paradoxalment, produeix una viva i cristal·lina emanació de fluïdesa i frescor.

El resultat perceptiu de la pintura de James Lambourne, no és un producte d’un pur virtuosisme, és el resultat d’una personal lògica constructiva que, en la visió directa inclou visions internes, inverses, hemètiques, car, James Lambourne, en pintar, té els pols pacient i corporeïtzador del vell gravador que, amb un cop de vista, atany el detall i la totalitat, per aquesta raó, James, basteix la imatge des de dintre, per sumes progresives d’imatges. Lectura vegetal el caire del contrallum, entre l’opacitat d’unes zones i la transparència d’uns espais. James Lambourne és molt aprop de la histologia de l’ànima.

Amb la seva escollida economia cromàtica, James, provoca rememoracions de paral·lelisme amb ocres granulats, verds cremats i pensaments de canyes. James, ha establit el propòsit pictòric, frega i ratlla la superfície, i deixa trams tous com la mel i trams durs com la porcellana i, per juxtaposició de mases, equilibra el conjunt, i l’armonitza. De sobte, dins la serenor de l’ambit colorístic, James, dóna a la composició sonoritats de vent antic, fecundador i ardent que, després, s’escapoleix per les incisions que, adesiara, accentuen la geografia de les imatges, imatges, taques, formes que en la seva essencialitat plàstica, encaixen referències gestuals, ferments aglutinadors, signes primigenis.

És, la de James Lambourne, una obra pictòrica realitzada amb l’acurada estimació de l’artista per la realitat que l’envolta. És l’obra d’un descobridor d’interioritats que, per la pintura, es transforma en interioritzador de descobriments.